Per aquesta pràctica he escollit el camí que faig cada dia des de casa meva cap a la biblioteca per a fer feina. És un recorregut curt, que si no plou faig en bici.

Primer de tot, toca comprovar i decidir quines tasques faré a la biblioteca i el material que necessito per fer-les. L’ordinador i el carregador són imprescindibles, però depenent del dia també puc haver d’agafar altres coses, com un paraigua per si plou, o altres eines de feina. A més, també m’enduc una cantimplora, i els aparells i objectes o complements bàsics, com el mòbil, les claus i la cartera. Tot seguit tots aquests elements a la motxilla d’un en un per assegurar-me que ho tinc tot.

Abans de sortir de casa però, reviso a la versió web per a mòbil del Meteocat si ha de ploure.

Com ho faig?

Agafo el mòbil amb les dues mans, el desbloquejo amb l’empremta dactilar i entro a la web del Meteocat des del navegador (m.meteo.cat/prediccio). Allà hi busco el temps que farà a Girona al llarg del dia i amb la informació que em dona prenc la decisió d’anar a peu o en bici.

Com ho sento?

El mòbil té el lector d’empremta al darrere, just on poso el dit, així que m’és còmode i agradable desbloquejar l’aparell. En ser una web amb molt grafisme i informació va una mica lenta, i em posa una mica nerviós haver d’esperar que carregui. Tot i això, la web té un disseny còmode i àgil per navegar un cop ja ha carregat. És un procés al qual m’he acabat acostumant i agafant-hi gust, fins al punt que si algun dia no he de sortir miro el temps igualment només per «vici».

Com ho conec?

Els meus pares sempre miren les notícies a les 21:00 a TV3, i els meteoròlegs de la secció del temps solen referir-se al Meteocat com a font de la seva informació, així que sense reflexionar-hi gaire he acabat fent-lo servir jo també. A més, sol complir les expectatives que em genera, és a dir, sol encertar el temps que proposa.

Tipus d’interacció: Exploring

Estil d’interacció: Typing i Touch

Context d’interacció: Interacció tangible

Si no està previst que plogui, que per sort o per desgràcia és el més freqüent, accedeixo des del mòbil l’app «Girona App» per comprovar a quines parades de Girocleta (El «Bicing» de Girona, amb un nom horrible) hi ha bicis i si a la parada de la biblioteca hi ha espai per deixar-n’hi una més.

Com ho faig?

Ja tinc el mòbil desbloquejat de quan he consultat el Meteocat, així que només he de sortir del navegador i entrar a l’app a través de la pantalla tàctil. Un cop oberta l’aplicació Girona App, premo la icona de l’autobús que em surt a la part superior dreta de la pantalla, que em redirigeix a la secció de transport públic. Un cop dins, entro a l’apartat de «Girocleta» i un cop dins ja m’apareix el mapa de les estacions.

Com ho sento?

Tot i que l’app funciona acceptablement bé, crec que és molt confós que el logotip del transport públic sigui un autobús, perquè transmet la sensació que dins d’aquell menú només s’hi trobarà la informació dels autobusos, i no de la resta de transport públic, que bàsicament és el servei de bicicletes municipals. Cada vegada que hi entro ho penso i em transmet deixadesa en el disseny, com si l’app no estigués pensada per mi. Un cop dins funciona bé, i m’aporta seguretat i tranquil·litat el fet de saber que a la parada que aniré hi haurà bicis i espais per aparcar-ne. A més, si no n’hi hagués, també em permet saber-ho abans d’anar-hi, i estalviar-me un trajecte innecessari.

Com ho conec?

Entre la gent jove és un sistema força corrent de mobilitat, ja que a la ciutat hi ha molt poques places d’aparcament, i el transport privat queda descartat automàticament. A més, és corrent veure gent utilitzant el servei, fet que actua com a publicitat.

Tipus d’interacció: Manipulating i Exploring

Estil d’interacció: Touch i gesture

Context d’interacció: Interacció tangible

Normalment hi ha bicis, així que puc fer el trajecte pedalant. Ara ja sí que puc sortir.

Un cop al carrer, després de baixar quatre pisos sense ascensor, vaig fins a la parada més propera de Girocleta que té bicicletes disponibles, observo els diferents vehicles, valoro el que em sembla que està més bon estat i trec la bici corresponent. Aquí és un punt a tenir en compte, perquè els aparells que «guarden» les bicis no sempre funcionen bé, i a vegades se n’han de provar diversos abans de poder treure una bicicleta.

Com ho faig?

Apropo la targeta del servei al lector que té el cadenat de la bicicleta per a poder-la treure. El sistema sol fallar, i he d’apropar diverses vegades la targeta al lector o canviar de bicicleta. Un cop funciona correctament, fa un sorollet i allibera el vehicle, de manera que només l’he d’estirar suaument per a poder-la utilitzar.

Com ho sento?

Em frustra molt haver de canviar de bicicleta perquè el sistema per treure-la falla. Això sovint significa haver d’agafar una bicicleta en pitjor estat que la que havia intentat agafar abans. La idea de sistema és senzilla, però està mal executada i provoca una mala experiència d’usuari en aquesta acció.

Com ho conec?

A la web de la Girocleta t’explica com fer-ho, però com que fa anys que aquest model està implementat, és molt probable que hagis vist a altra gent treure la bici si no ho has fet mai. És un sistema senzill i intuïtiu, quan funciona.

Tipus d’interacció: Manipulating

Estil d’interacció: Touch

Context d’interacció: Interacció tangible

En aquest cas la tercera ha estat la vençuda i ja puc anar cap a la biblioteca.

A Girona hi ha un carril bici que creua la ciutat per sota les vies del tren, que és pràctic però hi ha molts semàfors que interrompen contínuament la marxa. Amb els semàfors hi tinc una interacció senzilla, que estem tots habituats a fer.

Com ho faig?

Espero que el semàfor es posi en verd, miro a cada costat per comprovar que no ve cap cotxe i creu-ho la carretera.

Com ho sento?

Ho accepto amb resignació. El procés en si no és llarg ni complicat, ni s’hi dedica gaire atenció, però quan te’n trobes molts tens la sensació de perdre molt temps. No hi ha alternatives, ja que la carretera l’has de creuar sigui a peu o utilitzant qualsevol vehicle.

Com ho conec?

Com que trobar-se amb semàfors en el dia a dia és pràcticament inevitable, és una interacció que s’ensenya a fer a l’escola de ben petits o que el propi entorn familiar t’ensenya.

Tipus d’interacció: Exploring

Context d’interacció: Interacció tangible (Representació expressiva)

Pel camí em creuo a una pantalla en la que en teoria hi apareix el nombre de vehicles que han passat per aquell tram de carril bici tant al llarg del dia com de l’any, però funciona malament i mai em compta quan hi passo. Crec que a més la idea que hi ha al darrere no és gaire bona, ja que no aporta res de valor saber quanta gent ha passat per allà. Una idea per a millorar-ho seria mostrar el CO₂ que s’ha estalviat amb els trajectes en bici per allà o trobar algun indicador que ensenyi com ha contribuït la gent a la sostenibilitat, més que simplement comptar (malament) el nombre de gent que hi ha passat.

Com ho faig?

La veig cada vegada que passo per allà, està situada ben a la vista just al costat del carril bici. Passo per sobre el sensor de la pantalla ubicat al carril bici utilitzat per comptar la quantitat de persones que hi passen.

Com ho sento?

És frustrant. Entre que no trobo gaire sentit a la idea i que a més funciona malament cada vegada que la veig penso que l’ajuntament no sap gestionar els diners públics. Com que és una cosa que, al cap i a la fi, no té més afectes al llarg del dia, és una frustració passatgera, però apareix cada dia dues vegades, en anar i en tornar.

Com ho conec?

Un dia mentre feia el trajecte estaven fent les obres pertinents per a instal·lar la pantalla, i al dia següent ja estava funcionant. Va aparèixer d’un dia per l’altre. No té més interacció que mirar-la i et transmet la informació de la gent que ha passat per allà

Tipus d’interacció: Exploring

Context d’interacció: Interacció tangible (Representació expressiva)

Finalment ja arribo a la biblioteca i aparco la bici. Encara que per treure la bici sol haver-hi algun probablement, com els que comentat abans, a l’hora de deixar-la tot funciona bé.

Aparcar Girocleta – editat

Com ho faig?

Arribo a la parada i busco el cadenat disponible que em queda més a prop. Entro el manillar de la bici al forat de l’aparell que funciona com a cadenat, amb una mica de força per activar el mecanisme de tancament. No fa falta la targeta ni cap altre element.

Com ho sento?

És gratificant, perquè és un sistema pràctic, còmode i útil. A més sol funcionar bé, i és ràpid i senzill. Contrasta amb sistema de treure les bicis, que és el mateix aparell, però falla molt més.

Com ho conec?

També t’informen de com funciona quan et dones d’alta al servei, però igualment és un mètode molt intuïtiu. A més és molt corrent haver vist a altra gent fer-ho.

Tipus d’interacció: Manipulating

Estil d’interacció: Touch

Context d’interacció: Interacció tangible

Només em queda entrar a l’edifici, trobar un lloc on seure i posar-me a treballar.

En aquesta pràctica se’ns proposa buscar dues superfícies amb les que interactuem en el nostre dia a dia. Una ens ha de resultar fàcil i pràctica, i l’altra ha de tenir certes dificultats o inconvenients.

Començo per la superfície que em resulta còmode de fer servir.

És aquesta minicadena de reproducció de música. Diuen que els clàssics mai fallen, i tot i que aquest aparell té un munt de funcions, és fàcil arribar a fer el que vols, que al cap i a la fi és el que valoro d’un aparell. La navegació per menús és senzilla, i la divisió dels botons segueix una lògica funcional que fa que sigui fàcil d’utilitzar. A més, també té un comandament a distància per no haver d’acostar-te al reproductor cada vegada que vols passar una cançó o fer qualsevol canvi.

D’altra banda, i sense deixar el món de la música, tenim aquests auriculars inalàmbrics que també faig servir sovint.

Els auriculars es connecten correctament per Bluetooth amb el mòbil, són còmodes i han aguantat un parell de caigudes a terra sense perdre facultats. Fins aquí bé. El problema són tot el seguit de funcions que s’hi han volgut afegir. El que vindria a ser el «pal» de cada auricular té 3 botons tàctils sense delimitar que s’activen amb qualsevol petit contacte que s’hi faci. Aquests botons permeten apujar i abaixar el volum, canviar o tornar a començar la cançó, despenjar trucades, activar l’assistent «intel·ligent» del mòbil… però acaben sent petites tortures cada vegada que toques un auricular, ja sigui per posar-lo bé a l’orella o per treure-te’l per saludar a un conegut pel carrer o per pagar en un comerç, et canvien la configuració i t’apugen o t’abaixen el volum de l’altre auricular, es desconfiguren o activen l’assistent del telèfon, fet que t’obliga a treure el telèfon per a poder tornar a escoltar música. Aquestes molèsties acaben generant que els auriculars no siguin útils per a trajectes curts, ja que si has de caminar 5-10 minuts i durant la meitat del temps no pots utilitzar-los per aquests factors, acabis renunciant al seu ús.

Aquesta pràctica m’ha permès reflexionar sobre el disseny, que realment està a tot arreu i sobre la importància que el mateix disseny, en aquest cas d’un producte, acompanyi a l’usuari a poder realitzar les funcions per les que utilitza el producte, en comptes d’entorpir-lo.